Saps què és una egagròpila?

Egagròpiles
Les egagròpiles són boles de pels i ossos que regurgiten les aus rapinyaires. És el que, de la seva pressa,  no han pogut digerir.

Els xebel.lins Alcaravan

És un ocell estèpic i camallarga, de mida mitjana, amb un fort bec de color groc i negre, grans ulls grocs (que li donen un aspecte reptilià i un plomatge adient per al camuflatge. El nom científic fa referència a les prominents articulacions que té a les potes, que són de color groc o verdós. És un gran volador, amb les ales amb marques blanques i negres.

Tot i estar classificat com a au camallarga, prefereix els hàbitats secs i oberts amb sòl descobert. És predominantment nocturn, especialment quan canta; el seu cant, semblant a gemecs, és fort. 

 Alimentació
La seva alimentació es basa en els insectes i altres petits invertebrats, però també atrapa sargantanes. 

 Diposita 2 o 3 ous en estretes esquerdes del terreny.

A jutjar per la seva aparença, tothom consideraria al Torlit Comú  un  limícola i la seva nocturnitat i agut crit «currlii» recorda el del polit Reial. Però en realitat aquesta estranya au està emparentada tan estretament a les gavines com als limícoles. Ocasionalment es presenta a l'hivern en riberes marines o maresmes, encara que prefereixi normalment erms, marges amb còdols i camps oberts amb chinarros i pedres, en general en terrenys secs, cria també de vegades entre arbres joves o en platges pedregoses.Es creu que els torlits s'aparellen per a tota la vida, i poden tornar any rere any al mateix territori de cria. El seu seguici nupcial es compon principalment de diversos arquejos del cos i de xoc de pics.Aquestes aus són gregàries, fins i tot en l'època de cria, podent oírseles, al vespre ia la nit, cridant els uns als altres. Durant la migració tardorenca sovint es reuneixen en bàndols més o menys grans. Malgrat la seva sociabilitat són cautelosos, sacsejant el cap quan recelen i immobilitzant si els sorprèn, en el niu, tant adults com pollastres, es achantan si descobreixen algun enemic o intrús.Identificació: Comú clar, ratllat de castanyer; grans ulls grocs; potes groc clar, cap rodó i bec curt, sexes iguals.Nidificació: Ambdós sexes fan un forat a terra, prop de vegetació però no en ella, que omplen amb pedres blanques o excrements de conill; posa abr.-jul. 2 ous color crema amb fortes taques castanyes, incubació, per ambdós pares, d'uns 26 dies, els pollastres alimentats per la parella, deixen el niu després de l'eclosió, començant a volar després d'uns 40 dies, de vegades dues cries.Alimentació: Cargols, llimacs, insectes del sòl i les seves larves, cucs, de vegades ratolins, talpons i granotes.Hàbitat: Matollars i camps erms.























(Burhinus oedicnemus)

Els isòpodes terrestres
Entre els crustacis terrestres, els isòpodes o cucs de Sant Antoni, són espècies, 26 espècies, a Eivissa i 4 d’elles endemismes diànics, això és, coneguts exclusivament a les Pitiüses i al llevant ibèric. Cal destacar els endemismes Neosiotoniscus dianae,
Cristarmadillidium muricatum,
Porcellio nigrogranulatus
Porcellio pityensis.





Porcellio

Crustacis 
Els crustacis que es troben a Eivissa son 
                        Proasellus coxalis gabriellae
                              Pseudoniphargus pedrera
P. pityusensis
                                                 Echinogammarus claptoczi ebusitanus


Isopodes

proasellus coxalis
 
Pseudoniphargus pedrerae,

Cargols
Els caragols  que hi ha Eivissa son els seguents 
 Trochoidea caroli
Trochoidea e
Oxychilus pytiusanus,
Vitrea gasulli
Vitrea striata.
Iberellus companyonii,
Iberellus pythiusensis
Iberellus tanitianus,
llimac Limax majoricensis
el caragol operculat, Tudorella ferruginea

Família de mol·luscos gasteròpodes pulmonats, que inclou la majoria dels caragols terrestres grans.  Els helícids es caracteritzen per la presència d’un parell de tentacles llargs i cilíndrics, amb els ulls al seu extrem, coneguts vulgarment com a banyes. La seua epidermis és rugosa i la sola del peu, allargada. Les coloracions de les conquilles són el resultat de les adaptacions a la defensa contra una radiació solar excessiva i contra els depredadors. En aquesta família es poden trobar els caragols de camp coneguts com a vellarencs i bombets, juntament amb els bous, vaques i jueus, apreciats gastronòmicament.  De les quatre subespècies de l’endemisme Trochoidea caroli, una es pot trobar a Eivissa, a Formentera i en alguns illots; les altres tres es troben restringides a illots. De les quinze subespècies de l’endemisme Trochoidea ebusitana, només dues d’elles viuen a Eivissa i en algun illot major, les tretze restants es troben en localitzacions molt reduïdes, en illots.   Trochoidea ebusitana ebusitana viu al sud d’Eivissa i als illots del nord de Formentera; Trochoidea ebusitana ortizi viu al nord d’Eivissa.                                                   trochoidea piramidata Trochoidea Closca color groc bru, sovint amb taques marrons fosques, no brillant, acanalades, 8-10 espirals planes, amb una quilla forta i prominentlky sangria última volta, no és molt més ampli, obertura estreta, amb quilla sangria, amb els llavis de color blanquinós o terrós relativament profund , el marge agut, melic molt estret. Mida 5 o 9 mm Habitat Viuen en la herba en les roques calcaries i pedres .   Iberellus companyonii és endèmic de Balears, Iberellus tanitianus és endèmic d’Eivissa i, finalment, Iberellus pythiusensis només es troba a les illes Plana i na Gorra, de les Bledes. [NTR]   iberellus tanitianus                                                                                                                     Vitrea gasulli     Tudorella ferruginea

Cargols d aigua dolca: Melanopsis doufouri, Pseudamnicola gasulli Mercuria balearica

melanopsis doufouri

pseudamnicola gasulli

mercuria balearica

Miriàpodes

Milpeus i centpeus 
Els diplòpodes o milpeus són higròfils, reservats. 
Viuen entre la fullaca, sota pedres i a les escorxes, entre els troncs en descomposició, etc., protegits de les condicions extremes de temperatura i humitat. 
La majoria de les espècies són herbívores, mengen material vegetal en descomposició.
Compten amb glàndules repel·lents per defensar-se dels seus enemics. El gènere Schyzophylum està molt ben representat a la península Ibèrica. Schyzophyllum ibizanum és una espècie endèmica d’Eivissa, que fou recol·lectada a Sant Antoni.

Els opilions
Els opilions, el darrer ordre d’aràcnids amb component endèmic d’Eivissa, estan representats per dues espècies endèmiques: Scotolemon krausi i Dasylobus ferrugineus, les quals són dels pocs endemismes compartits d’Eivissa i alguna de les Gimnèsies; el primer és una espècie de mides reduïdes i de color ataronjat (amb pèrdua de pigmentació) colonitzadora de la fauna edàfica. Aquesta interessant espècie ha estat localitzada a alguns illots d’Eivissa (ses Margalides i es Vedranell). Dasylobus ferrugineus compta amb una distribució més àmplia per tot Eivissa.

       Dasylobus ferrugineus

Pseudoescorpins


Els pseudoescorpins són uns petits aràcnids (de pocs mil·límetres) amb pinces semblants als escorpins però sense coa, ni agulló. Transmeten el verí a les seues preses a través de les pinces. 
Neobisium ischyrum balearicum, Roncus neotropicus, Allochernes pityusensis i Dactylochelifer balearicus són els endemismes presents a Eivissa. 

Neobisium ischyrum balearicum ha estat citada a Eivissa, a la serra Grossa (Sant Josep) i a Santa Eulària des Riu. És una espècie de costums humícoles, capturada entre la fullaraca arbòria o arbustiva o, de vegades, sota pedres.
 Roncus neotropicus ha estat citat a la cova de Santa Agnès (Sant Antoni). També és comuna a l’exterior de les coves, ha estat recol·lectada a altres localitats, és una espècie lligada a ambients cavernícoles i humícoles que compta amb uns petits ulls, o fins i tot pot ser anoftalm; es pot trobar tant a l’interior de les coves com a l’exterior. 
Allochernes pityusensis és una espècie endèmica coneguda només a Eivissa; fou recol·lectada a Santa Eulària, a la Serra Grossa i a Jesús, vora soques d’oliveres i entre la fullaraca de mata (Pistacia lentiscus). 
Dactylochelifer balearicus ha estat recol·lectat a ambients sabulícoles (arenosos) a Jesús (cap Martinet).
Tots els pseudoescorpins són espècies depredadores de petits invertebrats que viuen entre la fauna edàfica. 

Aranyes
 

    Morfologia

        Molta varietat de colors, des de gris opac, cafè i negre, fins vermell brillant, groc i verd.
        Cos amb dues regions: cefalotòrax i abdomen
        El cefalotòrax té fins a vuit ulls senzills i quatre parells de potes, està unit per un segment estret amb       l'abdomen el qual té des d'un fins a quatre parells d'òrgans filadors (com ungles), en les puntes.
        Un parell d'apèndixs prop de la boca, anomenats pedipalps, amb forma de pota o de bulb, depenent   del sexe.

    Els Mascles i Les Femelles Adultes
    En general, els pedipalps dels mascles es fan grans i semblen guants de boxeo.

    Immadurs
    Les aranyes immadures són més petites que les adultes, però bàsicament es veuen iguals. El color de les aranyes immadures pot ser diferent que el de les adultes. 
Alimentacio
    Les aranyes són depredadors que mengen diverses espècies d'artròpodes, en general, més petits que elles mateixes. A la llista de víctimes comuns hi ha els grills, les mosques, les abelles, els chapulines, les arnes i les papallones.

   Costums
    Si és una aranya que fa teranyines, en general el niu (la teranyina) és a prop d'on volen els insectes, per exemple prop de les flors o àrees humides. Algunes aranyes que fan teranyines, les fan a terra per atrapar insectes i artròpodes que van caminant. Possiblement hi hagi un amagatall a prop de la teranyina en una fissura, full enrotllada o vareta. Les espècies que excaven a la terra de vegades situen les teranyines sota d'un tronc, unes pedres o dins d'una fissura. Les aranyes que salten no fan teranyines, però són molt actives caçant seves víctimes.

    Depredadors
    Algunes vespes, altres aranyes, ocells i sargantanes.

    Comportaments Interessants
    Les aranyes produeixen seda la qual fan servir per: fer les seves teranyines, capturar les seves víctimes, surar per l'aire (aerostació), protegir el sac d'ous, i folrar els seus caus. Aquest material únic i la manera com s'usa per atrapar víctimes són característiques especials de les aranyes. Els rituals del apareamiemto poden ser molt complexos.

    Impacte en l'Ecosistema

    Positiu
    Les aranyes es mengen molts insectes, la qual cosa ajuda a controlar les quantitats d'aquests. L'ús del verí d'aranyes en algunes investigacions mèdiques, ha produït diversos productes químics que poden ser útils per controlar o tractar malalties en els humans.

    Negatiu
    La picada d'una aranya pot causar dolor, però en la majoria dels casos el verí no fa mal. No utilitzeu la vídua negra o l'aranya marró en l'estudi escolar. El verí d'aquestes aranyes pot causar, en els humans, reaccions més nocives que el d'altres tipus d'aranyes.

   Si busques aranyes

    On Trobar-?
    Les aranyes fan els seus nius en arbustos, arbres, en murs de pedra, llocs d'emmagatzematge i en racons. Moltes aranyes viuen en una àrea apartada de la teranyina. Aranyes excavadores es poden trobar sota les pedres, els troncs, o munts de runes o escombraries. Tingui precaució amb les vídues negres que han teranyines que són forts i enganxoses. Si hi ha vídues negres en la seva àrea, comunament es troben en àrees d'emmagatzematge, sota les plantes i sota trossos de fusta o cartró.

   Aranyes d Eivissa 

harpactea dufouri  No s ha trobat foto

Una petita aranya de color verdós, Harpactea dufouri, es troba a Eivissa; és mirmecòfila, això és, que s’alimenta de formigues.

Xoriguer
Falco tinninculus

El xoriguer És força freqüent i és fàcil d'observar i de distingir-lo per la seva manera de volar quan caça, quedant gairebé parat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les ales com un helicòpter (el que s'anomena fer l'aleta o fer l'esperit sant, a Mallorca) en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses petites que captura llençant-s'hi en picat.

Alimentació

Fonamentalment menja petits mamífers (com ara ratolins i musaranyes), insectes grans i alguns rèptils i petits ocells.

Reproducció

La majoria de les parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 4 a 5 polls.

Orenella de roca
Hirundo rupestris

Ptyonoprogne rupestris -
El roquerol o cabot de roca és un hirundínid bastant gran i compacte (15 cm.), amb un cos més arrodonit que el de altres espècies properes a ell, un coll ample i ales amples i punxegudes.
Té un vol poderós i àgil, planeja amb les ales totalment planes i esteses, podent girar-se, virar i avançar a gran velocitat fent una petita sèrie d'aletejos ràpids. Normalment se'l veu volar a grans alçades, o patrullant al costat de grans cingleres.
El plomatge del coll és tènuement llistat i bastant fosc. Les plomes de la cua (rectrius) tenen un lleuger puntejat blanc i no són tan clarament enforquillades com a la resta d'orenetes. El plomatge en general és marronós, tot i que la zona inferior és molt més clara.

Hàbitat

Cria en coves i cavitats, precipicis i (rarament) en espais buits d'edificis. Es troba a totes les altituds, fins i tot per damunt dels 2000 m. en zones remotes de muntanya. Migrador al nord de la Península Ibèrica, resident o migrador de curta distància a les zones de més al sud.

Tortuga
 Testudo hermanni

Testudo hermanni

Se trata de reptiles herbívoros y diurnos que generalmente pueden alcanzar edades comparables a las de los humanos, y que se distribuyen desde la península Ibérica, al oeste, hasta el límite sur del mar Negro, al este.

^Alimentació

Es tracta de rèptils purament herbívors. Els exemplars salvatges viuen en un hàbitat que es caracteritza per llargs períodes de sequera que els obliga a alimentar-se d'herbes seques. En aquests casos, complementen la seva dieta menjant-se artròpodes o cargols; aquests últims se'ls mengen pel calci que porta la closca. A vegades també mengen excrements o petits trossos de carronya. El seu aliment és principalment vegetarià encara que la complementa amb certs invertebrats ocasionalment. Segons estudis de CARAPAX la seva alimentació es basa en més de 60 espècies herbàcies diferents, i es compon d'una alta proporció de fibra i calci i una baixa proporció de proteïna. Tolera malament la fruita ja que li produeix diarrea i multiplicació de paràsits, i té massa sucre i massa poc calci. consumeix diverses varietats de càctus i de figues de moro.

T. hermanni hermanni

T. h. hermanni mascle

T. h. boettgeri femella

La mida de les cuirasses dels exemplars adults varia des d'un mínim de tretze centímetres en els mascles fins un màxim de vint-i-dos centímetres en les femelles .

Comportament

Les tortugues mediterrànies són animals ectotèrmics que s'estenen al sol durant les primeres hores del dia per escalfar el seu cos i activar-ne les funcions metabòliques. L'exposició a la llum solar els permet absorbir els rajos ultraviolats necessaris per la síntesi de la vitamina D. Un cop arriben a la temperatura corporal necessària per activar els enzims lligats a la digestió, les tortugues es dediquen a cercar aliments. A temperatures atmosfèriques superiors a 27 °C, esdevenen apàtiques i proven de refrescar-se excavant petits forats coberts per vegetació baixa o amagant-se en petites esquerdes. Quan tornen a baixar les temperatures, esdevenen actives de nou.

Hibernació

A la tardor, amb la baixada de les temperatures, els rèptils deixen d'alimentar-se durant fins a vint dies per poder buidar completament l'intestí de restes de menjar. Es van tornant més apàtics i, al novembre o desembre, segons la latitud, comencen a enterrar-se o refugiar-se en llocs protegits i cauen en un estat d'hibernació. La temperatura ideal per la hibernació és de 5 °C. Temperatures inferiors a 2 °C provoquen danys cerebrals o la mort, mentre que si són superiors a 10 °C porten la tortuga a un estat de subhibernació, perillós ja que l'animal consumeix més ràpidament les reserves de greix que li han de durar tot l'hivern. En estat natural, les tortugues s'enterren a entre deu i vint centímetres de profunditat.

Reproducció

Posta dels ous
Són animals de gran longevitat, i se'n coneixen molts exemplars centenaris. Arriben a la maduresa sexual quan tenen aproximadament deu anys, els mascles abans que les femelles. Les Testudo són ovípares que ponen els ous en forats excavats al sòl per la femella amb les potes del darrera. Les femelles de T. hermanni ponen ous dues o tres vegades a l'any, entre maig i juny. El nombre d'ous depèn de la mida de l'exemplar, però són entre tres i vuit per posta.[5]

Eclosió de l'ou
El temps d'incubació, d'entre dos i tres mesos, i el gènere dels nounats varien en funció de la temperatura ambiental. Si la temperatura d'incubació és inferior a 31,5 °C predominaran els mascles, i si la temperatura és superior, hi haurà més femelles. Temperatures inferiors a 26 °C o superiors a 33 °C provoquen malformacions o la mort de l'embrió. Un cop arribat el dia de l'eclosió, sovint precipitada per un dia de pluja, la tortugueta trenca l'ou per mitjà del telolècit, un tubèrcul corni situat entre les narius i el maxil·lar superior que desapareix després d'uns dies. L'eclosió dura quaranta-vuit hores, un període durant el qual el sac vitel·lí és absorbit totalment.

La sargantana

Podarcis pityusensis

Podarcis pityusensis

En els boscos de l’illa d'Eivissa podem trobar la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis), és un rèptil amb sang freda de la família Lacertidae endèmica de les illes Balears. Aquest rèptil procedeix d'Eivissa, Formentera i illots adjacents, i ha estat introduït a Mallorca i en altres zones d'Espanya (Barcelona, etc.).
Té una grandària mitjana i el seu aspecte és variable, és una espècie robusta, de potes fortes, cap curt, el seu cos està cobert d'escates imbricades i la seva cua és molt perllongada, fàcil de desprendre's, amb gran capacitat de regeneració; la cua continua movent-se una vegada arrencada, la qual cosa serveix a la sargantana per fugir de possibles predadors.

Existeixen unes 21 subespècies, algunes d'una coloració molt fosca amb el ventre blau cobalt.

Viu en els boscos i matolls, preferint les zones pedregoses, murs, etc., on troba plataformes on prendre el sol i refugis on amagar-se en cas de perill.

Les sargantanes de les Pitiüses són ovípares, la seva maduresa sexual s'aconsegueix generalment als dos anys de vida. El període de reproducció abasta d'abril fins a agost.

Caça sobretot insectes i aràcnids de menys de 25 mm de longitud, tant en terra com sobre els arbres.La sargantana de les Pitiüses està en perill pels incendis (Benirràs, Sant Antoni de Portmany), la importació de colobres peninsulars a Eivissa

El dragonet rosat
Hemidactilus turcicus

El dragó rosat (Hemidactylus turcicus) és una espècie de la família Gekkonidae present en bona part dels països mediterranis i introduïda en diverses regions del món. Són nocturns i insectívors. Tenen ulls enormes sense parpelles i una pell pàl · lida amb taques negres en el seu cos i sovint amb la cua jaspiada. El seu ventre és una mica translúcid. A Amèrica és una espècie invasora.
La dragó rosat és en el seu estat adult una mica més petita que el dragó comú (Tarentola mauritanica), aconseguint una longitud aproximada de 5-6 cm sense incloure la cua.

Presenta un aspecte rosat com el seu nom comú indica, translúcid sobretot a la zona ventral encara que aquí la pell és més blanquinosa. Els seus ulls es situen més junts que en el dragó comú amb una pupil · la vertical com es pot apreciar en la fotografia. La cua presenta franges fosques i clares sempre que no l'hagi perdut
Una altra característica d'aquesta espècie és la presència d'ungles als dits.

D'hàbits nocturns, passa el dia amagada en buits o sota les roques. Es tracta d'un animal adaptat a la convivència amb l'home, pel que és comú veure caçar insectes en les nits d'estiu prop de focus de llum.
Tot i tractar-se d'una espècie mediterrània, el dragó rosat s'ha introduït en vaixells de forma involuntària pel seu caràcter antropòfil, als Estats Units, Mèxic, Cuba i Amèrica Central.
El dragó rosat comparteix amb el dragó el mite d'ocasionar calvície a les persones a les quals els caigui al cap, fet aquest completament fals