Tortuga
 Testudo hermanni

Testudo hermanni

Se trata de reptiles herbívoros y diurnos que generalmente pueden alcanzar edades comparables a las de los humanos, y que se distribuyen desde la península Ibérica, al oeste, hasta el límite sur del mar Negro, al este.

^Alimentació

Es tracta de rèptils purament herbívors. Els exemplars salvatges viuen en un hàbitat que es caracteritza per llargs períodes de sequera que els obliga a alimentar-se d'herbes seques. En aquests casos, complementen la seva dieta menjant-se artròpodes o cargols; aquests últims se'ls mengen pel calci que porta la closca. A vegades també mengen excrements o petits trossos de carronya. El seu aliment és principalment vegetarià encara que la complementa amb certs invertebrats ocasionalment. Segons estudis de CARAPAX la seva alimentació es basa en més de 60 espècies herbàcies diferents, i es compon d'una alta proporció de fibra i calci i una baixa proporció de proteïna. Tolera malament la fruita ja que li produeix diarrea i multiplicació de paràsits, i té massa sucre i massa poc calci. consumeix diverses varietats de càctus i de figues de moro.

T. hermanni hermanni

T. h. hermanni mascle

T. h. boettgeri femella

La mida de les cuirasses dels exemplars adults varia des d'un mínim de tretze centímetres en els mascles fins un màxim de vint-i-dos centímetres en les femelles .

Comportament

Les tortugues mediterrànies són animals ectotèrmics que s'estenen al sol durant les primeres hores del dia per escalfar el seu cos i activar-ne les funcions metabòliques. L'exposició a la llum solar els permet absorbir els rajos ultraviolats necessaris per la síntesi de la vitamina D. Un cop arriben a la temperatura corporal necessària per activar els enzims lligats a la digestió, les tortugues es dediquen a cercar aliments. A temperatures atmosfèriques superiors a 27 °C, esdevenen apàtiques i proven de refrescar-se excavant petits forats coberts per vegetació baixa o amagant-se en petites esquerdes. Quan tornen a baixar les temperatures, esdevenen actives de nou.

Hibernació

A la tardor, amb la baixada de les temperatures, els rèptils deixen d'alimentar-se durant fins a vint dies per poder buidar completament l'intestí de restes de menjar. Es van tornant més apàtics i, al novembre o desembre, segons la latitud, comencen a enterrar-se o refugiar-se en llocs protegits i cauen en un estat d'hibernació. La temperatura ideal per la hibernació és de 5 °C. Temperatures inferiors a 2 °C provoquen danys cerebrals o la mort, mentre que si són superiors a 10 °C porten la tortuga a un estat de subhibernació, perillós ja que l'animal consumeix més ràpidament les reserves de greix que li han de durar tot l'hivern. En estat natural, les tortugues s'enterren a entre deu i vint centímetres de profunditat.

Reproducció

Posta dels ous
Són animals de gran longevitat, i se'n coneixen molts exemplars centenaris. Arriben a la maduresa sexual quan tenen aproximadament deu anys, els mascles abans que les femelles. Les Testudo són ovípares que ponen els ous en forats excavats al sòl per la femella amb les potes del darrera. Les femelles de T. hermanni ponen ous dues o tres vegades a l'any, entre maig i juny. El nombre d'ous depèn de la mida de l'exemplar, però són entre tres i vuit per posta.[5]

Eclosió de l'ou
El temps d'incubació, d'entre dos i tres mesos, i el gènere dels nounats varien en funció de la temperatura ambiental. Si la temperatura d'incubació és inferior a 31,5 °C predominaran els mascles, i si la temperatura és superior, hi haurà més femelles. Temperatures inferiors a 26 °C o superiors a 33 °C provoquen malformacions o la mort de l'embrió. Un cop arribat el dia de l'eclosió, sovint precipitada per un dia de pluja, la tortugueta trenca l'ou per mitjà del telolècit, un tubèrcul corni situat entre les narius i el maxil·lar superior que desapareix després d'uns dies. L'eclosió dura quaranta-vuit hores, un període durant el qual el sac vitel·lí és absorbit totalment.

La sargantana

Podarcis pityusensis

Podarcis pityusensis

En els boscos de l’illa d'Eivissa podem trobar la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis), és un rèptil amb sang freda de la família Lacertidae endèmica de les illes Balears. Aquest rèptil procedeix d'Eivissa, Formentera i illots adjacents, i ha estat introduït a Mallorca i en altres zones d'Espanya (Barcelona, etc.).
Té una grandària mitjana i el seu aspecte és variable, és una espècie robusta, de potes fortes, cap curt, el seu cos està cobert d'escates imbricades i la seva cua és molt perllongada, fàcil de desprendre's, amb gran capacitat de regeneració; la cua continua movent-se una vegada arrencada, la qual cosa serveix a la sargantana per fugir de possibles predadors.

Existeixen unes 21 subespècies, algunes d'una coloració molt fosca amb el ventre blau cobalt.

Viu en els boscos i matolls, preferint les zones pedregoses, murs, etc., on troba plataformes on prendre el sol i refugis on amagar-se en cas de perill.

Les sargantanes de les Pitiüses són ovípares, la seva maduresa sexual s'aconsegueix generalment als dos anys de vida. El període de reproducció abasta d'abril fins a agost.

Caça sobretot insectes i aràcnids de menys de 25 mm de longitud, tant en terra com sobre els arbres.La sargantana de les Pitiüses està en perill pels incendis (Benirràs, Sant Antoni de Portmany), la importació de colobres peninsulars a Eivissa

El dragonet rosat
Hemidactilus turcicus

El dragó rosat (Hemidactylus turcicus) és una espècie de la família Gekkonidae present en bona part dels països mediterranis i introduïda en diverses regions del món. Són nocturns i insectívors. Tenen ulls enormes sense parpelles i una pell pàl · lida amb taques negres en el seu cos i sovint amb la cua jaspiada. El seu ventre és una mica translúcid. A Amèrica és una espècie invasora.
La dragó rosat és en el seu estat adult una mica més petita que el dragó comú (Tarentola mauritanica), aconseguint una longitud aproximada de 5-6 cm sense incloure la cua.

Presenta un aspecte rosat com el seu nom comú indica, translúcid sobretot a la zona ventral encara que aquí la pell és més blanquinosa. Els seus ulls es situen més junts que en el dragó comú amb una pupil · la vertical com es pot apreciar en la fotografia. La cua presenta franges fosques i clares sempre que no l'hagi perdut
Una altra característica d'aquesta espècie és la presència d'ungles als dits.

D'hàbits nocturns, passa el dia amagada en buits o sota les roques. Es tracta d'un animal adaptat a la convivència amb l'home, pel que és comú veure caçar insectes en les nits d'estiu prop de focus de llum.
Tot i tractar-se d'una espècie mediterrània, el dragó rosat s'ha introduït en vaixells de forma involuntària pel seu caràcter antropòfil, als Estats Units, Mèxic, Cuba i Amèrica Central.
El dragó rosat comparteix amb el dragó el mite d'ocasionar calvície a les persones a les quals els caigui al cap, fet aquest completament fals