Les ratapinyades
Les ratapinyades

Rhinolophus hipposideros

Entre les ratapinyades es troben algunes de les úniques espècies de mamífers que no han estat introduïdes pels humans. A Eivissa són presents ratapinyades pertanyents a tres famílies. En primer lloc, la família dels rinolòfids sembla estar encara present amb Rhinolophus hipposideros, la ratapinyada de ferradura petita. Es tracta d’una espècie cavernícola que actualment sembla molt escassa a l’illa. La ratapinyada de ferradura gran, Rhinolophus ferrumequinum, sembla haver desaparegut d’Eivissa en el transcurs de les darreres dècades. Anys enrere també vivien a Eivissa les espècies de vespertiliònids cavernícoles Myotis myotis (actualment desapareguda) i Myotis nattereri (que, si encara sobreviu, sembla ser molt escassa), i Plecotus austriacus (bastant rara a l’actualitat). Semblen també presents, tot i que es desconeix el seu estatus poblacional, diverses espècies de ratapinyades no cavernícoles, com els vespertiliònids, Eptesicus serotinus, Pipistrellus pipistrellus (present a la ciutat d’Eivissa), Pipistrellus savii, i el molòss

                                                                                                                            myotis nattereri

eptisicus serotinus

  Rat- grill
 (Crocidura russula)
El rat grill

El rat grill és una espècie abundant a Eivissa on viu una subespècie endèmica (ibicensis), de talla corporal relativament gran i de coloració molt més pàl·lida que la de les poblacions continentals de l’espècie. Sembla que el rat grill d’Eivissa té una procedència africana, i s’ha suggerit que fou introduïda pels colonitzadors púnics de l’illa.
El seu depredador principal són les òlibes. A segons quins indrets de l’illa el rat grill representa més del 50 % dels micromamífers consumits per les òlibes.
Morfologia
Dimensions corporals: cap + cos (6,3 - 8,5 cm) i cua (3 - 4 cm).

• Pes: 7 - 13 g.
• Els pèls que recobreixen el seu cos són de dues menes: uns de curts i atapeïts i uns altres de llargs que neixen escampats entre els primers i són visibles, sobretot, a la cua.
• Les orelles, grans, sobresurten entre el pelatge.
• Les dents són totalment blanques.
• La coloració és molt variable: els exemplars joves són totalment grisos, mentre que els adults exhibeixen unes tonalitats diferents al ventre i a l'esquena, tonalitats que varien segons l'estació de l'any. A l'estiu mostren colors marronosos pel dors i els flancs, i grisosos o gris marronosos pel ventre. Quan arriba l'hivern, la coloració dorsal s'ha fet totalment grisa amb alguns reflexos argentats. A mesura que l'estació avança, el pelatge dorsal va adquirint progressivament tons vermellosos, mentre que el ventre es va fent marronós.
  

És agressiva, molt voraç i mostra activitat diürna i nocturna durant tot l'any. Les femelles que estan criant surten a passeig quan els seus petits són capaços de caminar. Normalment la mare va al davant, la primera cria se li enganxa a la base de la cua, la segona s'agafa a la cua del seu germà avançant en fila índia.
Depredadors
Els seus principals depredadors són els mussols, les serps i els petits mamífers carnívors (com ara, les mosteles).
Hàbitat
Alzinars, suredes, màquies i vores de camps i camins, on s'amaga entre les pedres i les herbes. També se la pot trobar als jardins de les cases i en estables.
Longevitat
La seva esperança de vida a la natura és de 18 mesos, mentre que en captivitat pot augmentar-ne a 30 mesos

L'eriçó

L'eriçó que hi ha Eivissa és l'eriçó africà (atelerix algirus). Aquest video és de l'eriçó europeo.

L' eriçó africà Atelerix algirus

L’eriçó és abundant, ocupa tots els hàbitats disponibles; S’alimenta de deixalles, gasteròpodes, isòpodes, petits insectes i àdhuc petits vertebrats; el clima de les Pitiüses permet que estiguin actius al llarg de tot l’any i són crepusculars i nocturns.

És més petit i de coloració més clara que l'eriçó fosc, sobretot a la cara i a l'abdomen. Les potes també són més llargues, cosa que li permet caminar sense arrossegar el ventre tan a prop de terra, de manera que avança més silenciosament i fa l'efecte que va més ràpid. Però la diferència més perceptible i la que fa més fàcil de distingir-lo de l'eriçó fosc és que en l'eriçó clar les espines del front queden separades per una mena de clenxa en forma de V.
Les seves pues són unicolors o, en tot cas, presenten un sol anell de color fosc al centre.
Fa una mida aproximada de 21-25 cm (cua entre 2-4 cm) i pesa de 400 a 850 g.

Distribució

Manté una distribució força reduïda pel nord d'Àfrica i les illes properes a aquest continent, com ara Malta i les Canàries, on probablement ha estat introduït per l'home i per la franja de la costà mediterrània de la península Ibèrica i és a Catalunya on manté una distribució més àmplia, on arriba a colonitzar grans espais interiors de la depressió de l'Ebre[2]

Hàbitat

Boscos i matollars perennifolis: alzinars, suredes, pinedes, carrascars, màquies, etc. També ronda al voltant dels conreus i a prop de les masies.

Costums

Solitari i nocturn, està actiu des del crepuscle fins a l'alba, però és difícil de veure, ja que fuig a amagar-se així que sent el més petit soroll. Sembla que no hiverna i està actiu tot l'any.

Reproducció

Pot arribar a tenir dues culivades a l'any de quatre o cinc cries cada una, i el seu període de gestació és de 25-28 dies.

Rastre

Es poden trobar exemplars d'aquesta espècie esclafats a les carreteres, si bé amb menys freqüència que en el cas de l'eriçó fosc.

La geneta
     genetta genetta

Genetta genetta
La majoria tenen un pelatge llarg i cobert de taques, una cua  llistada, el cap petit i grans orelles. Com els civetes, els genetes tenen glàndules almesqueres que utilitzen per marcar el seu territori. Es sap que és posen sobre dues potes (els del darrere) quan marquen el seu territori. Els genetes són criatures molt ÀGILS, amb uns reflexos increïbles i unes habilitats d'escalada excepcionals. Són els unics vivèrrids que és posin drets, recolzant-se NOMÉS sobre les pots del darrere.
Els genetes tenen la cua  molt llarga (entre 1 i 1,5 vegades la longitud dels seus cossos), que els hi proporcionin una forma molt eficaç de mantenir fàcilment l'equilibri, quan salten de branca en branca dels arbres.
Reproducció
L'època de reproducció sol tenir lloc al començament de primavera. La femella té una única ventrada anual, de dues o tres cries, formant un grup familiar, que es disgrega al cap d'un any.
Donen a llum en buits d'arbres, d'on començaran les cries a realitzar les seves primeres sortides a l'edat de 50 dies. A les 3 setmanes abandonen definitivament el cau.
Si la femella ha perdut la ventrada o si ha parit a principis de primavera, pot tornar a tenir un nou embaràs amb el seu consegüent part a la tardor.
Alimentació i costums
És un àgil caçador de petites aus, rosegadors, insectes i fins conills. A la tardor els fruits juguen un important paper en la seva dieta.
Vida i costums
És un animal actiu durant la nit, de manera que passa el dia entre les roques o en els buits d'arbres, als que s'enfila amb gran facilitat.
Viu en solitari, excepte en l'època de reproducció.
Les genetes solen dipositar els seus excrements en latrines, situades generalment en un lloc prominent. Així és com fan el marcatge del territori, ja que aquesta acumulació de excrements fa de balisa delimitadora.
Pot ser presa de mussols reals