Pàgines per a investigar sobre les aus.

Págines a on investigar.
Apren a aprendre per tu mateix.
 
Videos sobre què és un au

Informació sobre la nutrició, la reproducció, y la relació de les aus

Aus que viuen al Delta de l' Ebre. Moltes, també estan a Eivissa.

Una mica de tot morfologia, aparells, exemples d'aus...

La reprodució, els ous, els cants, classificació segons l'alimentació, extructura interna i externa.

Coneixer els ocells

Esta és una pàgina molt interessant que té de tot.

Els coloms

Els coloms

Aquí teniu  informació sobre els coloms.

Aquí teniu fotos i videos de coloms amb explicació en anglès

Us deixo una pàgina fàcil 

Fem un treball de recerca sobre els ocells d'Eivissa

               

                   Els ocells d'Eivissa

L’ornitofauna eivissenca comprèn en l’actualitat prop de 60 espècies.
Nosaltres farem un treball de recerca i ens hem repartit algunes  les espècies. 
A aquesta pàgina trobareu informació per a començar. 
Per coneixer com fan els nius cliqueua la paraula: niu

1.- els xoriguers (Falco tinnunculus)                                Jordi, Carlos
2.-les òlibes, (Tyto alba).                                                  Sofia
3.- les guàtleres (Coturnix coturnix), codornices
4.-els xebel·lins (Burhinus oedicnemus), Alcaravanes
5.-les tórtores (Streptopelia turtur), x
6.-els mussols (Otus scops),                                             Lucia Pèrez
7.-les falzies (Apus apus)
8.-els puputs (Upupa epops),                                           Victor
9.-les orenelles (Hirundo rustica),
10.-els cabots de roca o orenella de roca (Hirundo rupestris),
11.-els verderols (Carduelis chloris),                                Evelin
12.-les caderneres (Carduelis carduelis),                          Oscar
13.-els gafarrons o garrafons (Carduelis cannabina)
14.-els capsigaranys (Lanius senator) i
15.-els enganyapastors (Sylvia sp),
16.-teulats (Passer domesticus).
17.- la gavina roja  (Larus audouinii)                                Hugo Fajardo
18.- els flamencs                                                               Alba
19.- l'àguila pescadora                                                      Azael
20.- el virot petit                                                                Maria
21.- Gallineta comú                                                           Marta
22.- la lavandera blanca                                                     Ana

Collverd

L'ànec collverd

Aquí tens una pàgina amb informació d'aquest elegant animal.

Aligot

                              Aligot

A aquesta pàgina hi ha informació interessant.
Si vols saber sobre el niu clica per trobar una pàgina molt gràfica .

Lavandera blanca

                          Lavandera blanca
                            Cuereta blanca 
                                (Motacilla alba)

Per investigar sobre el niu clica a la paraula.

Aquí tens ina informació molt completa

L' àguila pescadora

                                              L' àguila pescadora


 A aquesta pàgina trobaràs informació sobre l' àguila pescadora

L' agró blanc

                       L' agró blanc

A aquesta pàgina trobaràs informació

El corb marí

                           El corb marí
 Si obrim aquesta pàgina trobarem informació molt interessant.

La gallineta comú

              

                        La gallineta d'aigua

Polla d'aigua
Estat de conservació
Risc mínim
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Aves Ordre: Gruiformes Família: Rallidae Gènere: Gallinula Espècie: G. chloropus
Nom binomial
Gallinula chloropus (Linnaeus, 1758)

La polla d'aigua o gallineta d'aigua (Gallinula chloropus) és una espècie oportunista que es pot trobar en tota mena d'ambients aquàtics. Resisteix bé aigües notablement contaminades i amb força salinitat. Abans de l'entrada en funcionament de les depuradores d'aigües residuals, era pràcticament l'únic ocell propi de les zones humides que abundava al Bages.
La seva coloració és en general de color gris pissarra, amb el cap i coll més foscs i dos amples línies de color blanc en els flancs sota la cua. El bec és vermell, igual que l'escut facial, i amb la punta groga. Les extremitats inferiors són olivacio-groguenques, amb una taca vermella en els genolls. Els exemplars més joves són amarronats, i manquen de l'escut facial.
Consumeix una ampla varietat de vegetals, i petites criatures aquàtiques. S'alimenten sobre els miralls d'aigua, on es reuneixen en grups que van des de la parella fins a enormes esbarts de milers d'exemplars. Nien habitualment en època de pluges; el niu és una cistella, amb un sostre, construït en la vegetació densa. Posa de 4 a 8 ous, que són incubats durant aproximadament tres setmanes. Ambdós pares incuben i alimenten al fill.

El virot petit

                  

El virot petit

Baldriga pufí baleàrica

Virot petit
Estat de conservació
En perill greu
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Aves Ordre: Procellariiformes Família: Procellariidae Gènere: Puffinus Espècie: P. mauretanicus
Nom binomial
Puffinus mauretanicus Lowe, PR, 1921

La baldriga balear, baldriga pufí baleàrica o virot petit (Puffinus mauretanicus) és un ocell de la família Procellariidae, endèmica de les Balears.^[1]
És anomenada «baldritja», «baldritxa», o «virot petit» a Mallorca i Menorca, «virot» a les Pitiüses o «virotja». A Formentera, ha generat el verb «virotar» per indicar la caça tradicional de virots. La varietat de noms no s'ha de confondre amb la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) anomenada «virot» o «virot gros» a Mallorca.
Les mides d'un exemplar adult són:

• Llargada: 30-38 cm.
• Envergadura: 76-89 cm.
• Pes: 500 g.

Actualment es troba en perill d'extinció.
Malgrat el seu nom, només cria a les illes Pitiüses (penya-segats de Formentera i del sud d'Eivissa).


. Si tens molt interés et pots fer un expert. Aquí trobaràs molta informació

El flamenc

                                   El flamenc

Morfologia

Es tracta d'uns ocells molt esvelts, de 80 - 140 cm de llarg, amb llarguíssimes potes i coll. El bec és molt característic, i perfectament adaptat per a furgar en el fang. La mandíbula superior, menor que la inferior és l'única mòbil. El bec té una pronunciada curvatura cap avall i està dotat d'unes laminetes internes per retenir les substàncies alimentàries al filtrar el llim. Els peus tenen quatre dits, els tres davanters units per una membrana i el posterior molt menut.
Totes les espècies són de color rosa més o menys fort, des del rosa clar gairebé blanc del flamenc rosat, fins al color salmó del flamenc del Carib.
Mentre volen mantenen el coll i les potes completament estirats.

Ecologia

Necessiten grans extensions d'aigua poc profunda, normalment salines, salobres o alcalines, des del nivell del mar fins als 5.000 m d'altitud. Es troben a tots els continents a excepció d'Austràlia. Els flamencs s'alimenten d'algues i crustacis filtrant el llim. El seu bec està perfectament adaptat a separar el llim i el fang dels aliments dels que es nodreix. L'estructura laminar de l'interior del bec i la superfície aspra de la llengua faciliten la tasca.
Fan els nius de fang, amb forma de tronc de con, amb el cim còncau, on ponen un únic ou blanc (de vegades dos) que coven durant uns 30 dies. Els flamencs alimenten les seves cries amb una "llet" similar a la de les colomes, però amb més greix i menys proteïnes, que és produïda per glàndules ubicades en la zona superior del tracte digestiu. Les cries són alimentats amb aquest producte durant uns dos mesos, fins que el seu bec està prou desenvolupat per a filtrar l'aliment.

En aquesta pàgina tens més informació per a contrastar.

La gavina corsa o roja

                          La gavina

Morfologia

• Fa 50 cm de llargària total i 125-138 cm d'envergadura alar.
• Té el dors i les ales d'un gris clar. Aquestes darreres presenten una conspícua taca negra formada per la part terminal de les primàries externes.
• El bec és de color vermell carmí amb una banda negra abans de la punta, que és groga (això la distingeix, a primera vista, de les altres gavines).
• Les potes són d'un gris verdenc.
• Iris fosc, amb anell orbital carmesí.
• El cap i el pit són d'un blanc pur.^[1]

Reproducció

Manté poblacions nidificants a les Balears, als Columbrets, al Delta de l'Ebre i al Delta del Llobregat, els efectius del qual sumen la meitat de la població mundial. Fora de les àrees de nidificació, aquesta gavina és molt escassa.
Fan el niu i hi ponen 2 ous, a l'abril-maig, en àrees sense gaire vegetació.

Alimentació

Pesca peixos i rarament menja carronya. S'alimenta de nit, tant a alta mar com a les platges.

Hàbitat

Viu a la Mediterrània, a alta mar, i cria a les illes, preferentment si són petites i de costes rocalloses. Normalment vol penya-segats i roques a les illes on nia, però, en el cas de la colònia del Principat de Catalunya, s'ha adaptat a un terreny menys vertical, com ara el Delta de l'Ebre.

Costums

• Arriba a les àrees de cria durant els mesos de març i abril. A l'hivern és escassa.
• La majoria deixa els llocs de cria i marxa més al sud, a la costa sahariana d'Àfrica, a hivernar, tot i que la resta es reuneix al Delta de l'Ebre per mudar.

Estat de conservació

És una espècie en expandiment,^[2] ja que a la dècada de 1960 només n'hi havia 1.000 exemplars i, actualment, es calcula que n'hi ha 10.000.

Observacions

El seu nom científic honora el naturalista francès Jean Victoire Audouin.

Saps què és una egagròpila?

Egagròpiles
Les egagròpiles són boles de pels i ossos que regurgiten les aus rapinyaires. És el que, de la seva pressa,  no han pogut digerir.

Els xebel.lins Alcaravan

És un ocell estèpic i camallarga, de mida mitjana, amb un fort bec de color groc i negre, grans ulls grocs (que li donen un aspecte reptilià i un plomatge adient per al camuflatge. El nom científic fa referència a les prominents articulacions que té a les potes, que són de color groc o verdós. És un gran volador, amb les ales amb marques blanques i negres.

Tot i estar classificat com a au camallarga, prefereix els hàbitats secs i oberts amb sòl descobert. És predominantment nocturn, especialment quan canta; el seu cant, semblant a gemecs, és fort. 

 Alimentació
La seva alimentació es basa en els insectes i altres petits invertebrats, però també atrapa sargantanes. 

 Diposita 2 o 3 ous en estretes esquerdes del terreny.

A jutjar per la seva aparença, tothom consideraria al Torlit Comú  un  limícola i la seva nocturnitat i agut crit «currlii» recorda el del polit Reial. Però en realitat aquesta estranya au està emparentada tan estretament a les gavines com als limícoles. Ocasionalment es presenta a l'hivern en riberes marines o maresmes, encara que prefereixi normalment erms, marges amb còdols i camps oberts amb chinarros i pedres, en general en terrenys secs, cria també de vegades entre arbres joves o en platges pedregoses.Es creu que els torlits s'aparellen per a tota la vida, i poden tornar any rere any al mateix territori de cria. El seu seguici nupcial es compon principalment de diversos arquejos del cos i de xoc de pics.Aquestes aus són gregàries, fins i tot en l'època de cria, podent oírseles, al vespre ia la nit, cridant els uns als altres. Durant la migració tardorenca sovint es reuneixen en bàndols més o menys grans. Malgrat la seva sociabilitat són cautelosos, sacsejant el cap quan recelen i immobilitzant si els sorprèn, en el niu, tant adults com pollastres, es achantan si descobreixen algun enemic o intrús.Identificació: Comú clar, ratllat de castanyer; grans ulls grocs; potes groc clar, cap rodó i bec curt, sexes iguals.Nidificació: Ambdós sexes fan un forat a terra, prop de vegetació però no en ella, que omplen amb pedres blanques o excrements de conill; posa abr.-jul. 2 ous color crema amb fortes taques castanyes, incubació, per ambdós pares, d'uns 26 dies, els pollastres alimentats per la parella, deixen el niu després de l'eclosió, començant a volar després d'uns 40 dies, de vegades dues cries.Alimentació: Cargols, llimacs, insectes del sòl i les seves larves, cucs, de vegades ratolins, talpons i granotes.Hàbitat: Matollars i camps erms.























(Burhinus oedicnemus)

Xoriguer
Falco tinninculus

El xoriguer És força freqüent i és fàcil d'observar i de distingir-lo per la seva manera de volar quan caça, quedant gairebé parat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les ales com un helicòpter (el que s'anomena fer l'aleta o fer l'esperit sant, a Mallorca) en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses petites que captura llençant-s'hi en picat.

Alimentació

Fonamentalment menja petits mamífers (com ara ratolins i musaranyes), insectes grans i alguns rèptils i petits ocells.

Reproducció

La majoria de les parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 4 a 5 polls.

Orenella de roca
Hirundo rupestris

Ptyonoprogne rupestris -
El roquerol o cabot de roca és un hirundínid bastant gran i compacte (15 cm.), amb un cos més arrodonit que el de altres espècies properes a ell, un coll ample i ales amples i punxegudes.
Té un vol poderós i àgil, planeja amb les ales totalment planes i esteses, podent girar-se, virar i avançar a gran velocitat fent una petita sèrie d'aletejos ràpids. Normalment se'l veu volar a grans alçades, o patrullant al costat de grans cingleres.
El plomatge del coll és tènuement llistat i bastant fosc. Les plomes de la cua (rectrius) tenen un lleuger puntejat blanc i no són tan clarament enforquillades com a la resta d'orenetes. El plomatge en general és marronós, tot i que la zona inferior és molt més clara.

Hàbitat

Cria en coves i cavitats, precipicis i (rarament) en espais buits d'edificis. Es troba a totes les altituds, fins i tot per damunt dels 2000 m. en zones remotes de muntanya. Migrador al nord de la Península Ibèrica, resident o migrador de curta distància a les zones de més al sud.

Xot 
Otus scops

 

El xot (Otus scops),

Descripció
Ateny fins a 20 cm de longitud, la seua envergadura no excedeix de 50 cm i no pesa més de 100 g.
El plomatge, que és de tons grisos cendrosos amb clapes blanques, presenta nombroses llistes i vermiculacions negres, que es distribueixen per tot el cos. Tanmateix, com el gamarús, també pot exhibir una altra fase de coloració, en la qual dominen les tonalitats brunenques (fase bruna). D'altra banda, la lliurea dels joves és encara més bigarrada i críptica que la dels adults.
Les extremitats, tret dels dits, també són recobertes de plomissol.
El cap, que és arrodonit, llueix dos plomalls de color bru grisós, semblants a orelles, que són molt poblats però de dimensions reduïdes. Aquestes falses orelles, segons sembla, tenen una funció disruptora. En efecte, quan s'amaga de dia entre el brancam, a causa del seu color homocrom es confon fàcilment amb l'escorça del tronc, però, a més a més, els plomalls el fan, alhora, semblant a una branca, amb la qual cosa aconsegueix de passar totalment desapercebut dels seus depredadors.
El disc facial, de tons apagats, és limitat inferiorment per un bec corbat de color negre blavós i que apareix recobert, en gran part, per les plomes nasals, que són fines com cerres.
Els ulls, dirigits cap endavant, són de color groc daurat.
La seua veu, d'un to oclusiu i aflautat, la repeteix insistentment i monòtonament durant les nits estiuenques, i s'assembla molt a la que emet el tòtil (Alytes obstetricans).
Costums
El xot és un migrant transaharià, que només fa estada als Països Catalans durant l'estiu, tot i que, a la costa, algun exemplar també hi roman a l'hivern.
Hàbitat
Sovinteja en bosquets de la plana, en els boscos de ribera, en rases i fondals humits. També és freqüent en feixes arbrades i en parcs i jardins, on s'instal·la molt sovint, prop de les cases.
Es localitza des de la plana fins a la muntanya, llevat dels boscos situats a les zones més altes.
Reproducció
Nia sempre en forats, generalment en els d'arbres i soques velles, encara que, de vegades, aprofita nius vells de pigots (Picus i Dencodrocopos). També pot fer-ho en forats d'alerons, de murs i d'escletxes.
Alimentació
Es fonamentalment insectívor i captura preferentment escarabats, llagostes i papallones nocturnes, però també caça alguns rosegadors i pollets d'ocells.
Per la seua tasca insectívora és un ocell molt útil per a l'ésser humà i s'inclou en les espècies protegides per la llei.

Falzies
(Apus apus)

 
El falciot negre (Apus apus) és el falciot més corrent al nostre país, sobretot en el medi urbà. S'alimenta d'insectes que caça al vol i, com tots els falciots, que són les aus més adaptades a la vida aèria, pràcticament passa la vida a l'aire, on no només caça, sinó que fins i tot hi dorm i s'aparella. Només es posa en l'època de reproducció, per fer el niu i criar els pollets. És migrant transsaharià.
Té les ales molt llargues, en proporció a la mida del cos, i poc articulades, i té les potes molt curtes, que li serveixen només per agafar-se quan aterra vora el niu, que sol construir en cavitats naturals de parets rocoses o en buits dels edificis. Aquesta anatomia, molt bona per mantenir-se a l'aire, li impedeix envolar-se per si sol si arriba a caure a terra. Si trobem un falciot a terra en aquestes circumstàncies, el més aconsellable és deixar-lo anar des d'un lloc alt, preferiblement de cara al vent.

És tot d'un color marró molt fosc, amb una taca clara a la gola, però observat contra el cel (que és on se'l sol observar sempre) sembla totalment negre. Sovint vola en grups, caçant i deixant anar aguts i sorollosos crits "xriiii".

Puput 

 Upupa epops

El puput (Upupa epops)

Morfologia

Fa uns 28 cm de llargària. És de color marró rosat amb les ales i la cua ratllades de blanc i negre. La part inferior és de color groc terrós amb taques negres en el ventre. El bec és prim, una mica corbat i molt llarg. Té un floc de plomes erèctils o cresta que pot obrir i tancar, amb les puntes negres. Sovint després d'aterrar l'obre i la torna a tancar de seguida. És molt pudent.

                                            Ecologia

Viu en zones obertes, horts i boscos. Defuig l'alta muntanya i les zones muntanyenques de bona part de la Catalunya humida.
Menja llagostos, formigues, grills, erugues, aranyes, cucs de terra i larves d'insectes. Fa el niu en forats d'arbres vells o de murs o cases enrunades. El niu és molt senzill, fet amb només algunes herbes o branquetes. Acostuma a menjar a terra, caminant tranquil·lament d'un lloc a l'altre mentre va picotejant.
La femella pon entre 5-7 ous i els incuba durant uns 16-19 dies. Els polls comencen a volar al cap d'unes 4 setmanes.



A la tardor emigra i cap a l'Àfrica, retornant al febrer següent. Al País Valencià les puputs arriben a mitjans d'abril i continuen durant el maig. Tot i que les seues poblacions són elevades, s'ha observat en els darrers anys una disminució deguda, probablement, a la reducció de zones agrícoles de secà. També és una espècie que es veu afectada per l'ús generalitzat d'insecticides i pesticides.