Dragó comú
Tarentola mauritanica

Tarentola mauritanica,

Descripció

Aquesta espècie de dragó és gran i robusta, arribant a medir 190 mm de longitud (inclosa la cua, que acostuma a suposar aproximadament un 50% de la llargada de l'individu). La seva coloració és fosca, grisenca, amb 4 o 5 bandes transversals fosques de forma irregular en el dors. Cal destacar també que la coloració canvia: és més fosca durant el dia i més clara durant la nit. A sota dels dits (5 a cada extremitat) s'hi troben unes 12 laminetes subdigitals adhesives, que li permeten enfilar-se amb facilitat per superfícies verticals i llises.
Els mascles acostumen a ser més grans que les femelles, diferenciant-se també per les ungles: els mascles només tenen ungles visibles en el 3r i 4t dit, mentre les femelles presenten ungles visibles en tots els dits.
Generalment es pot trobar el dragó comú en cotes baixes, entre el nivell del mar i els 600 metres, tot i que s'han arribat a trobar exemplars fins als 2350 metres d'alçada (Sierra Nevada). És una espècie pròpia de roques i pedregars (on es camufla fàcilment), però també li agrada viure a troncs d'arbres i arbusts. Lluny dels pobles i ciutats, acostuma a tenir hàbits més dïurns, per bé que ha sabut adaptarse notablement a l'entorn urbà nocturn, on aprofita la llum artificial que hi ha a la nit per caçar insectes.

Dieta

La dieta és molt variada i inclou nombrosos grups d'invertebrats, en especial coleòpters, aràcnids, himenòpters, lepidòpters i larves d'insectes. Ocasionalment també s'ha observat capturant individus joves de sargantanes i fins i tot de dragons. La seva dieta varia estacionalment, en funció de la disponibilitat de preses, fet que fa pensar que segueix un patró d'alimentació oportunista.

Depredadors

La colobra de ferradura, la colobra bordelesa, la serp verda, l'òliba i la geneta són els depredadors més habituals del dragó comú.

Reproducció

El període reproductor té lloc durant la primavera i és extensible fins els principis d'estiu. Durant la còpula el mascle mossega la femella en el ventre. Les postes són de 1-2 ous (10x15 mm aprox) que son depositats sota terra, pedres, troncs.. Normalment es fan entre 1 i 3 postes a l'any, però en captivitat es pot arribar fins a 7, de manera que es creu que el nombre de postes depèn de la disponibilitat d'aliment.

Calapet

Bufo viridis

El calàpet o gripau verd (Bufo viridis) és un gripau que, dins d'Espanya, només es pot trobar a les illes Balears. També es troba a Còrsega, Sardenya, Europa continental, nord d'Àfrica i Àsia. Té una mida habitual de vuit a deu centímetres de longitud, s'alimenta d'invertebrats (insectes, gasteròpodes, etc.) i té un comportament més aviat nocturn. El seu cant, que se sent especialment a l'estiu, és peculiar i fàcil de reconèixer. A la Unió Europea està protegit per la Convenció de Berna.

Cant del gripau verd
Viu prop de l'aigua dolça, a les Balears tant en indrets propers a la costa com en d'altres més a l'interior, sovint a àrees on hi ha també aus migratòries. També pot viure en muntanyes (fins a dos mil metres d'altitud), estepes, semideserts i algunes àrees urbanes. El seu color sol ser verdós, marronós o fins i tot rogenc, amb taques, i el ventre més clar; però és diferent a diferents zones de la seva distribució. A més, un mateix gripau verd pot variar el seu color en resposta a la llum i a la calor, i de manera més visible que d'altres gripaus.
La femella és visiblement més gran que el mascle, i a cada ovada posa a l'aigua de l'ordre de 10.000 ous agrupats de dos en dos en una mena de cordó gelatinós. A diferència d'altres gripaus, no tendeix a cercar sempre el mateix medi aquàtic per a reproduir-se.

Bufo viridis

La granota 

Rana perezi
GranotaLa granota comuna (Pelophylax perezi) és un amfibi anur de la família Ranidae. És una granota de grandària mitjana a gran, podent aconseguir els 11 cm de longitud en les femelles, encara que no sol sobrepassar els 8 cm. Té una coloració verd i marró molt variable, amb taques negres, amb una línia vertebral verda més clara i sense la característica taca temporal de les granotes marrons. El ventre és de color grisenc.El timpà és conspicu i els plecs glandulars dorsolaterals estan moderadament desenvolupats, ambdós de color bronze. És una granota molt estilitzada, amb llargues potes. Té 4 dits a les extremitats anteriors i 5 en les posteriors que estan units per membranes interdigitals molt desenvolupades. La pupil · la de l'ull és horitzontal. Els mascles tenen sacs vocals de color grisenc en les comissures de la boca.Arriben a viure fins a 6 anys, encara que el més habitual és 2 o 3 anys.És una espècie estrictament aquàtica, apareixent en tot tipus de masses d'aigua, encara que preferiblement en ambients permanents. És menys freqüent en les masses d'aigua freda, rierols de muntanya amb pendent excessiva i cursos d'aigua ombrejats per un dens dosser arbori. Pot ser trobada tant en mitjans lóticos (rius, rierols, rambles, séquies), on heu de seleccionar zones amb escassa corrent, com lénticos (basses, basses agrícoles, marjals, rases, embassaments). Fins i tot s'han trobat exemplars a l'interior de coves, en fonts termals amb temperatures entre els 25 i 30 º C i en rierols de muntanya amb temperatures de 3 º C.1HabitatCap factor climàtic influeix en la seva distribució, llevat l'altitud elevada. Ni tan sols la qualitat de l'aigua és un factor determinant en la presència d'aquesta granota, sent el amfibi més resistent i amb menys limitacions dels que poblen la Península, podent freqüentar aigües eutròfiques i, fins i tot, amb un cert grau de contaminació. Això el fa ser una espècie colonitzadora primerenca d'hàbitat modificats (incendis, contaminacions) i de masses d'aigua de nova creació.La seva presència només es veu limitada per l'absència d'aigua. Tolera molt bé la salinitat del medi existint poblacions en dunes i arenals costaners amb concentracions de fins a 0,75 g / l. 1AlimentacióS'alimenten tant de preses terrestres com aquàtiques, encara que molt més freqüentment de les primeres. Fonamentalment s'alimenten d'invertebrats, sobretot dípters (mosques i mosquits), coleòpters (escarabats) i himenòpters (abelles, vespes i formigues). De forma ocasional es pot alimentar de petits vertebrats, com peixos, aus, amfibis i rèptils. També pot practicar el canibalisme amb exemplars més petits i capgrossos. Els capgrossos s'alimenten d'algues, detritus i fanerògames del fons, fitoplàncton i perifiton de les masses d'aigua on creixen. Els adults estenen les seves zones de campeig i alimentació als voltants de les masses d'aigua on habiten, encara que mai més lluny de 5 metros.1ReproduccióEl període reproductor abasta des d'abril fins a juliol, produint principalment en masses d'aigua permanents. Els adults seleccionen negativament com hàbitat reproductors ambients amb poc recobriment de vegetació de ribera. El amplexus és axil · lar. Els mascles aconsegueixen la maduresa sexual als dos anys d'edat i les femelles l'any. S'han relacionat amb el seguici dues formes de cant dels nombrosos que emeten els mascles. Altres es relacionen amb la defensa de petits territoris.Les femelles poden pondre entre 2000 i 7000 ous, amb una mitjana d'uns 2300,4 que solen adherir-se a la vegetació i al substrat, però també poden trobar flotant a l'aigua. Emergeixen de l'ou en 5-8 dies i la metamorfosi comença a 8-12 setmanes, encara que alguns capgrossos poden passar l'hivern en aquest estadi.Els capgrossos poden créixer fins als 111 mm, però l'habitual és que ho facin entre 60 i 70 mm. El espiracle es troba a la banda esquerra i l'anus s'obre al dret, a la base de la cua. Els denticles s'ordenen en un nombre de files simples, sent la fórmula més habitual 2 (2) / 3 (1). L'aleta dorsal és baixa, començant a l'altura del espiracle. La punta de la cua és punxeguda. La seva coloració és verd o marró clar, amb petites taques fosques que són més denses i grans a la cua, presentant un patró de tres línies longitudinals fosques. La coloració ventral és blanquinosa.Durant el seu desenvolupament habiten el fons de les masses d'aigua relativament profundes i típiques de l'estiu, ja que és llavors quan es reprodueix l'espècie. Són masses d'aigua més petites, amb menys cobertura vegetal, major temperatura i menors concentracions d'oxigen dissolt que a la primavera. Quan es desenvolupen en basses temporals tendeixen a fer-ho en les zones més profundes i amb més vegetació submergida.

Xot 
Otus scops

 

El xot (Otus scops),

Descripció
Ateny fins a 20 cm de longitud, la seua envergadura no excedeix de 50 cm i no pesa més de 100 g.
El plomatge, que és de tons grisos cendrosos amb clapes blanques, presenta nombroses llistes i vermiculacions negres, que es distribueixen per tot el cos. Tanmateix, com el gamarús, també pot exhibir una altra fase de coloració, en la qual dominen les tonalitats brunenques (fase bruna). D'altra banda, la lliurea dels joves és encara més bigarrada i críptica que la dels adults.
Les extremitats, tret dels dits, també són recobertes de plomissol.
El cap, que és arrodonit, llueix dos plomalls de color bru grisós, semblants a orelles, que són molt poblats però de dimensions reduïdes. Aquestes falses orelles, segons sembla, tenen una funció disruptora. En efecte, quan s'amaga de dia entre el brancam, a causa del seu color homocrom es confon fàcilment amb l'escorça del tronc, però, a més a més, els plomalls el fan, alhora, semblant a una branca, amb la qual cosa aconsegueix de passar totalment desapercebut dels seus depredadors.
El disc facial, de tons apagats, és limitat inferiorment per un bec corbat de color negre blavós i que apareix recobert, en gran part, per les plomes nasals, que són fines com cerres.
Els ulls, dirigits cap endavant, són de color groc daurat.
La seua veu, d'un to oclusiu i aflautat, la repeteix insistentment i monòtonament durant les nits estiuenques, i s'assembla molt a la que emet el tòtil (Alytes obstetricans).
Costums
El xot és un migrant transaharià, que només fa estada als Països Catalans durant l'estiu, tot i que, a la costa, algun exemplar també hi roman a l'hivern.
Hàbitat
Sovinteja en bosquets de la plana, en els boscos de ribera, en rases i fondals humits. També és freqüent en feixes arbrades i en parcs i jardins, on s'instal·la molt sovint, prop de les cases.
Es localitza des de la plana fins a la muntanya, llevat dels boscos situats a les zones més altes.
Reproducció
Nia sempre en forats, generalment en els d'arbres i soques velles, encara que, de vegades, aprofita nius vells de pigots (Picus i Dencodrocopos). També pot fer-ho en forats d'alerons, de murs i d'escletxes.
Alimentació
Es fonamentalment insectívor i captura preferentment escarabats, llagostes i papallones nocturnes, però també caça alguns rosegadors i pollets d'ocells.
Per la seua tasca insectívora és un ocell molt útil per a l'ésser humà i s'inclou en les espècies protegides per la llei.

Falzies
(Apus apus)

 
El falciot negre (Apus apus) és el falciot més corrent al nostre país, sobretot en el medi urbà. S'alimenta d'insectes que caça al vol i, com tots els falciots, que són les aus més adaptades a la vida aèria, pràcticament passa la vida a l'aire, on no només caça, sinó que fins i tot hi dorm i s'aparella. Només es posa en l'època de reproducció, per fer el niu i criar els pollets. És migrant transsaharià.
Té les ales molt llargues, en proporció a la mida del cos, i poc articulades, i té les potes molt curtes, que li serveixen només per agafar-se quan aterra vora el niu, que sol construir en cavitats naturals de parets rocoses o en buits dels edificis. Aquesta anatomia, molt bona per mantenir-se a l'aire, li impedeix envolar-se per si sol si arriba a caure a terra. Si trobem un falciot a terra en aquestes circumstàncies, el més aconsellable és deixar-lo anar des d'un lloc alt, preferiblement de cara al vent.

És tot d'un color marró molt fosc, amb una taca clara a la gola, però observat contra el cel (que és on se'l sol observar sempre) sembla totalment negre. Sovint vola en grups, caçant i deixant anar aguts i sorollosos crits "xriiii".

Puput 

 Upupa epops

El puput (Upupa epops)

Morfologia

Fa uns 28 cm de llargària. És de color marró rosat amb les ales i la cua ratllades de blanc i negre. La part inferior és de color groc terrós amb taques negres en el ventre. El bec és prim, una mica corbat i molt llarg. Té un floc de plomes erèctils o cresta que pot obrir i tancar, amb les puntes negres. Sovint després d'aterrar l'obre i la torna a tancar de seguida. És molt pudent.

                                            Ecologia

Viu en zones obertes, horts i boscos. Defuig l'alta muntanya i les zones muntanyenques de bona part de la Catalunya humida.
Menja llagostos, formigues, grills, erugues, aranyes, cucs de terra i larves d'insectes. Fa el niu en forats d'arbres vells o de murs o cases enrunades. El niu és molt senzill, fet amb només algunes herbes o branquetes. Acostuma a menjar a terra, caminant tranquil·lament d'un lloc a l'altre mentre va picotejant.
La femella pon entre 5-7 ous i els incuba durant uns 16-19 dies. Els polls comencen a volar al cap d'unes 4 setmanes.



A la tardor emigra i cap a l'Àfrica, retornant al febrer següent. Al País Valencià les puputs arriben a mitjans d'abril i continuen durant el maig. Tot i que les seues poblacions són elevades, s'ha observat en els darrers anys una disminució deguda, probablement, a la reducció de zones agrícoles de secà. També és una espècie que es veu afectada per l'ús generalitzat d'insecticides i pesticides.

Orenella

Hirundo rustica
L'oreneta comuna o oreneta vulgar (Hirundo rustica) denominades oronelles a les Balears i oronetes al País Valencià) són uns ocells gregaris, això vol dir que tenen una inclinació a formar grans grups. Sovint fins i tot nien en colònies. Així, quan volen per traslladar-se d'un lloc a un altre en l'època de les migracions, volen moltes orenetes juntes, i arriben a formar grups de milers d'exemplars. Als Països Catalans arriben els primers exemplars cap al febrer, però el gruix de la població sol arribar a l'abril o el maig, i retorna cap a l'Àfrica al setembre. Fan nius de fang arrodonits i més oberts que els de l'oreneta cuablanca, i els situen en llocs arrecerats, sovint en construccions, sota els ràfecs, en porxos o sota els balcons. Per això se la troba més sovint prop dels pobles i de les cases que en ambients naturals, però ha anat esdevenint més rara a les ciutats grans, entre d'altres raons perquè els hi és difícil trobar-hi fang per fer el niu.[1]

Verderols

Carduelis chloris

El verderol comú o verdum (Carduelis chloris), és un ocell de l'ordre dels passeriformes i la família dels fringíl·lids com el pinsà comú. Es reprodueix a tota Europa, nord d'Àfrica i sud-oest d'Àsia, arribant per l'est fins a l'Iran i Rússia. És una espècie comuna a la Península Ibèrica. La seua mida és de 14-16 cm. Els mascles són de color verd groguenc, amb cridaneres taques negres a les ales i cua, les femelles són d'un color menys intens amb tonalitats marrons a la part posterior, sent les seues taques a les ales i cua de color groc pàl·lid. Les seues postes solen tenir de 3 a 8 ous. S'alimenten principalment de llavors i insectes. El seu cant és molt apreciat